Les xarxes socials i la conducció

Recentment vaig tenir l’ocasió d’impartir un parell de sessions sobre xarxes socials. Una experiència molt interessant, que em va permetre detectar el que anomeno fenomen del carnet de conduir. Els que us heu tret el permís de conduir sabreu de seguida de què us parlo.

El primer dia que em vaig posar al volant d’un cotxe, la sensació va ser d’incertesa i desconcert total. Fre, embragatge, accelerador, miralls retrovisors, estar pendent de la carretera, dels altres vehicles, dels peatons, dels objectes inesperats que podien travessar la via,… I així una setmana, i una altra, i una altra. El teu cap està tan pendent de la mecànica i de totes les variables que has de tenir en compte que se’t fa una muntanya. En el meu cas, si seguia anant a les classes era més pel repte personal i pel món que m’obriria el fet de tenir carnet que no perquè gaudís durant l’hora de pràctica.

Fins que arriba un moment que t’adones que has interioritzat el component mecànic i realment comences a estar pendent només de la conducció. I és quan realment gaudeixes de conduir. (L’anunci de certa marca de cotxes ho va reflectir prou bé: http://www.youtube.com/watch?v=bmYYpHI6clY)

Amb les xarxes socials passa el mateix. La gent es preocupa / ens preocupem per conèixer les eines (Twitter, Facebook, Linkedin, Pinterest,…) , fins que arriba el moment en què aquestes deixen de ser una constricció i es converteixen en un facilitador. És a dir, l’important no és l’eina en si sinó què pretenc comunicar, a qui vull arribar i com puc aprofitar les particularitats de cada xarxa per aconseguir-ho.

Si hagués de donar un parell de consells a algú que vulgui començar a fer un ús més professional de les xarxes, li diria que comencés per aquesta reflexió prèvia que haurà d’anar constantment revisant i actualitzant, que llegeixi blogs, comentaris o recomanacions d’altres i que no tingui por d’experimentar, de provar les diferents xarxes. Això sí, els experiments es fan sempre amb gasosa. És a dir, vigileu el rastre digital que aneu deixant, la identitat digital que se’n diu.

Com fan servir les xarxes socials les universitats dels Estats Units?

Des del curs 2007 – 2008, el Center for Marketing Research de la Universitat de Massachusetts Dartmouth analitza com fan servir les xarxes socials les institucions d’educació superior dels Estats Units. L’últim estudi s’ha publicat recentment, recollint dades del curs 2010 – 2011 basades en 456 entrevistes als responsables de xarxes socials d’aquestes institucions. Si bé el sistema educatiu dels Estats Units és força diferent del nostre i la política de captació de nous estudiants és molt més agressiva allà del que és aquí, el panorama és força interessant:

• El 100% dels colleges i universitats que han participat en l’estudi tenen presència com a mínim a una xarxa social.
• El 98% tenen  una pàgina a Facebook
• El 86% tenen presència a YouTube
• El 84% tenen com a mínim un perfil a Twitter
• El 66% tenen un blog
• El 41% fan podcasting
• El 20% fan servir Foursquare

Preguntats per la importància de les xarxes socials per a la captació de nous estudiants, s’incrementa el percentatge d’enquestats que les consideren molt importants, passant d’un 50% el 2010 a un 68% el 2011.

Importància de les xarxes socials per a la captació de nous estudiants

L’estudi destaca el fet que segons altres informes, el creixement en l’ús corporatiu dels blogs sembla haver-se frenat o estancat. No és així en les institucions d’educació superior analitzades, on s’ha passat d’un 51% d’ús durant el 2010 a un 66% al 2011.

Ús dels blogs per sector

Les plataformes per gestionar els blogs més utilitzades són WordPress (38%), Blogger (10%) i aplicacions desenvolupades internament (8%).

Als futurs estudiants d’una universitat dels Estats Units els pot interessar saber que les institucions educatives poden investigar la seva identitat digital a través dels cercadors (un 13%) o de les xarxes socials (un 19%). No ho fan de forma sistemàtica, però sí ocasionalment.

Les universitats investiguen la identitat digital dels seus futurs estudiants?

Però curiosament les universitats semblen menys interessades a saber què es diu d’elles a través de blogs, xarxes, converses,… Si el 2009 un 73% monitoritzaven la seva marca, en aquest últim estudi només ho fa un 68%.

Enllaços relacionats:

- Social Media adoption soars as higher-ed experiments and reevaluates its use of new communication tools (2011).
- Social Media Adoption Soars as Higher-Ed Experiments and Reevaluates Its Use of New Communications Tools, According to New Research Study (26/07/2011). Nota de premsa

Provant l’Storify: #acampadabcn

Potser ja coneixeu Storify. Es tracta d’una interessant eina per recollir tweets, fotografies penjades a les xarxes socials, enllaços amb dos gran objectius: 1) evitar que caduquin i es perdin i 2) construir-ne un relat. Aquí us deixo una de les proves que n’he estat fent, encara en procés. El podeu veure també al meu Storify.

Les idees

Esdeveniments 2.0: com treure el màxim profit de Twitter

Si heu organitzat una conferència, jornada, seminari i voleu que tingui la màxima repercussió a Twitter, les conclusions de l’estudi How to get the most out of Twitter to make your event a success us interessaran. Està realitzat per la gent d’Amiando a partir de l’anàlisi de deu esdeveniments que van generar una mitjana de 3.1442 tweets cadascun d’ells (una bona xifra). Les principals conclusions són:

1. El nombre de tweets o d’usuaris actius a Twitter per esdeveniment no tenen cap relació amb el nombre d’assistents. Hi ha esdeveniments en què hi participen menys usuaris a Twitter que el nombre de persones que hi assisteixen físicament. En canvi a d’altres conferències hi ha fins a vuit vegades més gent que tuiteja que la que assisteix físicament. Això va succeir en una conferència que es va retransmetre en directe per streaming, de forma que es podia seguir des de casa.

   

   Percentatge d’usuaris actius a Twitter vs. assistents

2. Cicle de vida dels esdeveniments: el 60% dels tweets s’envien durant l’esdeveniment. O, l’altra cara de la moneda: el 40% dels tweets s’envien abans o després de l’esdeveniment. Si bé no es pot generalitzar, es pot dir que es comença a generar impacte a Twitter una setmana abans i s’acaba uns quatre o cinc dies després. L’estudi també evidencia com en casos puntuals l’impacte després de l’esdeveniment es pot allargar publicant-ne contingut relacionat, com la gravació d’alguna conferència, una presentació, etc.
   En aquest aspecte també és significatiu que només un 0,35% dels tweets que es generen són negatius. El 91,20% són neutres i un 8,45% clarament positius. Així doncs, la gent comenta sobre els esdeveniments, però difícilment els critica o exalta excessivament.
   

   Distribució dels tweets abans, durant i després de l'esdeveniment

3. Usuaris intensius: el 35% dels usuaris publiquen el 80% dels tweets. O, el que és el mateix, la majoria d’usuaris que participen a Twitter publiquen, com a molt, un o dos tweets, però hi ha alguns usuaris intensius que n’arriben a publicar fins a més de 200!!
   En aquest cas el consell és doble: “cuidar” els usuaris intensius i animar els tuiters esporàdics perquè publiquin més missatges.

Usuaris actius a Twitter vs. tweets per esdeveniment

Vídeo dels violents vs. petó a Vancouver: diferent vara de mesura?

Anit llegia al blog de Karma Peiró una reflexió al voltant d’un vídeo que circula per les xarxes socials i on es veu un grup de persones presents a la concentració dels indignats davant el Parlament que va acabar de forma violenta. Si bé no al vídeo no se’ls veu participar ni incitar a la violència, sí que sembla innegable que es tracta de gent al servei dels mossos d’esquadra (si no són mossos d’esquadra infiltrats).  Karma planteja el debat que ha sorgit a moltes redaccions, a qui els ha arribat el vídeo, però no n’han pogut fer difusió perquè el que mostra no és prou concloent.

Unes hores més tard llegeixo al 3cat24 una notícia sobre una fotografia d’una parella fent-se un petó enmig d’una batalla campal a Vancouver. A les xarxes socials i a alguns mitjans s’ha dubtat de la seva autenticitat o, com a mínim, de la seva espontaneïtat. Però en aquest cas al 3cat24 no li ha importat. De fet ho publiquen a la notícia mateix: “De moment no se sap la identitat dels protagonistes de la fotografia, que ha aconseguit despertar una gran expectació a la xarxa i, fins i tot, la incredulitat de molts que posen en dubte la seva veracitat“. Diferent vara de mesura?

Espero que algun mitjà pugui treure l’entrellat del vídeo dels violents. Si no, acabaré donant la raó a certa part dels indignats, que desconfien dels periodistes tant com dels polítics.

“La batalla de Chernobil”, el documental recomanat

Recentment, arran del terratrèmol i tsunami al Japó, l’ombra de Txernòbil se’m va tornar a presentar. L’accident a la central de Fukushima me’l va recordar i en vaig parlar a Twitter. Però em va estranyar que no tothom en tingués la mateixa sensació. És clar. Ara fa 25 anys de l’accident de Txernòbil, pel que ara hi ha tota una generació que eren nados o ni havia nascut quan va tenir lloc el desastre. No poden tenir records dels seus pares pendents de la televisió, de si el núvol radiactiu acabaria arribant al nostre país -i això que la llavors URSS semblava tan lluny-, o estudiant amb el professor de ciències naturals com funcionava l’energia nuclear, els seus riscos i el greu problema que suposaven els residus.

Accident nuclear de Txernòbil. Expansió del núvol radiactiu

Així que resulta imprescindible un visionat del documental “La batalla de Chernobil“, un treball de 2006 que explica què va passar aquell 1986 i les conseqüències vint anys després. El vaig veure en aquest gran espai que és La noche temática de La2. El recomano no només a aquelles generacions que no van viure Txernòbil, sinó a tots aquells que encara aposten per l’energia nuclear. Un accident no fa molí, diuen de vegades. Però comptant Txernòbil, Three Mile Island i Fukushima són tres accidents greus en un període de trenta anys. Més risc del que jo, personalment, vull assumir.

Només algunes dades: unes 500.000 persones, entre militars i civils, van participar en la contenció i ‘neteja’ de Txernòbil. La majoria, joves d’uns vint a trenta anys. D’aquests, uns 20.000 van morir i uns 200.000 pateixen les conseqüències de la radiació: problemes cardíacs, digestius, hepàtics, renals i/o del sistema nerviós, amb una minusvalidesa oficialment reconeguda.

Tot i això, oficialment només s’han atribuït 59 morts al desastre de Txernòbil. No s’ha fet cap estudi oficial de com va afectar la radiació a les 130.000 persones que van haver de ser evacuades de la zona ni a les 500.000 que van participar en evitar una catàstrofe encara major. Però amagar les xifres no va ser cosa només de la URSS. En una conferència internacional davant l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica, el representant de la URSS va calcular i defensar que arran de Txernòbil  hi hauria unes 40.000 morts per càncer. Després d’un gran debat entre els representants dels altres països , es va arribar al consens de reduir aquesta xifra a només 4.000 morts. Això sí que són retallades!

La identitat digital (la teoria) (I)

La nostra identitat digital professional ha de contenir traces de vida privada? Com podem separar la nostra identitat digital professional de la personal, si és que es pot? I com hem de gestionar la nostra privacitat? Són algunes qüestions que es van plantejar a la sessió organitzada el passat 23 de febrer per la fundació ESCACC dins del cicle 10 en Comunicació. La ponent, Neus Arqués, va exposar com hauríem de gestionar la identitat digital professional i els participants en la taula rodona, Karma Peiró, Saül Gordillo i Oriol Lladó, com ho han fet en el seu cas.

En aquest apunt parlaré de la ponència de Neus Arqués i en el següent, de la taula rodona.

La marca personal s’ha de considerar una “promesa de valor“, “uns atributs -fortaleses, habilitats, valors i passions- que ens fan únics” i que són els que s’han de potenciar per diferenciar-se dels altres, va començar Neus Arqués.

El procés per gestionar la identitat digital professional es resumiria així:

1. Definir els objectius
2. Determinar el públic objectiu
3. Dibuixar l’estratègia
4. Posicionar-se
5. Revisar la marca

Però, clar, no és tan fàcil com sembla, ja que a Internet no tenim el monopoli de la informació que ens afecta. La identitat digital és distribuïda en tant que està formada tant pel que nosaltres diem de nosaltres mateixos com el que els altres diuen sobre nosaltres. Això és que el forma la reputació: la visió que els altres tenen de nosaltres mateixos.

Per aquest motiu els experts en identitat digital diuen que abans de res és imprescindible “escoltar” què diu la xarxa sobre nosaltres: què no diu que hauria de dir i què diu que no hauria de dir.

Això permetrà triar el canal o canals (blog, Twitter, Facebook, Linkedin, Slideshare, Delicious,…):

• segons els resultats de la cerca
• segons el nostre públic objectiu
• segons les estadístiques: un seguiment periòdic de les estadístiques d’un blog ens pot permetre identificar nous canals en els que hauríem de ser presents

Un cop seleccionades les xarxes socials, cal:

• Desenvolupar un perfil adequat
• Seleccionar els contactes
• Gestionar la privacitat i la dels contactes
• Enllaçar al perfil a altres xarxes socials (si en tenim)

Un concepte sobre el que hauríem de reflexionar en definir l’estratègia és si pretenem aconseguir la popularitat (molts seguidors a Twitter, molts amics al Facebook) i/o la rellevància.

El punt dèbil de tot plegat és la privacitat. “A Internet paguem amb informació personal” va dir Neus Arqués.

Més informació:

Presentació: Gestió de la identitat digital professional, per Neus Arqués

Quanta informació es crea al món? [Infografia recomanada]

Cada minut es pugen 24 hores de vídeo a YouTube i es publiquen 45.000 tweets (65 milions de tweets al dia).

Cada mes es publiquen 45.000 milions de missatges a Facebook. I al 2010 vam superar els 3 milions i mig de pàgines creades a Wikipedia.

I les previsions per a 2020 són estratosfèriques. Hi haurà 35 Zettabytes (35 trillons de gigabytes), el que serien una pila de DVD que aniria i tornaria de la Terra a la Lluna. Tot un repte per a l’accés i conservació de la informació que resumeix aquest infogràfic de Flowntown.

Flowtown – Social Media Marketing Application

Perd el control de la teva marca (I)

Una d’aquelles lectures que recomanaria a una empresa que vulgui prendre part en les xarxes socials és  “Lose control of your marketing! Why marketing ROI mesures lead to failure“, de David Meerman Scott. No parla d’eines ni de quina xarxa social és més útil per a segon què. És més aviat una espècie de test. Si la teva empresa no està disposada a perdre el control, com es diu al text, potser no ha d’estar a les xarxes socials.

Segur que en un moment o un altre heu vist algun dels vídeos de Where the hell is Matt? (66.612.000 visualitzacions fins el moment). Tot va començar com una petitat broma durant un viatge. Un ball ridícul que Matt Harding va gravar i va pujar a Internet. La gent va començar a reenviar-lo i una empresa de xiclets va decidir patrocinar els viatges de Matt. La cosa va anar a més, fins arribar als milions de visualitzacions actuals i tot gràcies a la gent que espontàniament recomanava i reenviava els vídeos.

Però, des d’un punt de vista de màrqueting, quin ROI va obtenir l’empresa de xiclets? Perquè el producte no es veia durant tot el vídeo -tan sols es mostrava un agraïment de dos segons al final-, ni es demanava a la gent que proporcionés les seves dades per confeccionar una base de dades i posteriorment enviar-li emails comercials. Però el cas és que els va funcionar.

Meerman considera que per aconseguir tal nivell de viralització, les empreses han de renunciar al control. Han d’oferir la informació de forma gratuïta, sense cap tipus de restriccions. I deixar que la gent se l’apropiï, hi jugui i la redistribueixi. “Si milions de persones comparteixen les teves idees, un percentatge d’elles comprarà els teus productes“.

A les empreses els espanta que els seus clients i treballadors escampin els “missatges de màrqueting” a través de blogs, fòrums i altres xarxes socials, explica Meerman. Estan massa acostumats a les comunicacions unidireccionals i a una forma determinada de fer màrqueting. L’autor, en canvi, proposa crear informació que la gent vulgui compartir i publicar-la online. I no témer, ans al contrari, promoure que els treballadors, clients, inversors expandeixin les teves idees.

Meerman ho resumeix en:

• Deixar d’obsessionar-se per les antigues mètriques de leads i ROI
• Oferir el teu contingut de valor de forma gratuïta i sense registre
• Cedeix grans volums d’informació a la gent entusiasmada pel teu producte o servei (vídeos, fotografies, dades, gràfics, àudio, blogs, e-books,…)
• Incentivar una cultura organitzativa basada en compartir