Relatar la complexitat

Aquest matí em llevava amb preocupació pensant en les repercussions que podia tenir el cop d’estat a Turquia, tant al propi país com a la resta del món. Uns minuts més tard, al llegir que el cop havia fracassat, no puc negar que he sentit cert alleujament. Però a mida que me n’anava informant he anat comprovant que no tot era tan senzill com les informacions del primer moment ens han donat a entendre. No està tan clar qui són els dolents i quins els bons o, millor dit, si hi ha bons i dolents. Sovint tendim a intentar simplificar la realitat. Forma part de la naturalesa humana i també animal. Si els primers homínids es creuaven amb un individu d’una altra espècie, en pocs segons havien de decidir si era amic o enemic, si s’hi enfrontaven o, pel contrari, s’amagaven o fugien. Si trigaven massa a valorar l’altre individu i decidir-ho, potser l’altra espècie se’ls havia menjat o els havia trepitjat. El mateix passa en l’actualitat amb múltiples decisions que prenem diàriament de forma inconscient. 

I aquesta simplificació l’apliquem també quan valorem fets més complexos i, aparentment més raonats i racionals. La nostra societat capitalista tendeix cap aquí: què ets, de Nesquik o de Cola-Cao?, de Nocilla o de Nutella? Si la teva resposta afegeix algun tipus de complexitat, et miren malament. 

Sovint es reclama el paper dels mitjans de comunicació per donar veu als que d’altra forma no en tindrien, o per contrarestar els poders, però no tant la funció d’explicar la complexitat. El món no és blanc o negre, no hi ha bons i dolents quan comences a conèixer els contextos i la història completa. Fins i tot personatges que han passat a la història com exemples a seguir i grans mites han tingut les seves etapes menys glorioses, ja et diguis Mandela, Muhammad Ali o Marthin Luther King. Considero que els mitjans, entre les seves obligacions, haurien de tenir ben present la necessitat de fer-nos entendre que no hi ha només una cara dels fets. Sense abrumar-nos per no fer-nos caure en un dubte permanent paralitzant, però crec que cada cop hi ha més necessitat de què ens expliquin la complexitat. En el terreny de ficció semblen haver-se’n adonat i triomfen pel·lícules i sèries on cada cop tenen menys personatges plans en trames totalment previsibles. Ni són personatges incorruptibles ni herois inquebrantables. Cada vegada hi ha més protagonistes torturats pel seu passat, que sovint s’equivoquen en les decisions o no fan allò socialment acceptat. La complexitat en estat pur.

Si els mitjans, pel contrari, tendeixen a explicar-nos la realitat com si fóssim un infant de quatre anys, no estaran donant compliment a bona part del seu paper. 

Per acabar, comparteixo un enllaç a la roda de la visualització, una aproximació a la disjuntiva entre complexitat i simplificació aplicada a la creació de visualitzacions i infografies. Aquesta roda planteja les preguntes que hauries de fer-te abans de crear una infografia, que donaran com a resultat un gràfic més o menys complex. Depenent de la teva intenció i dels destinataris del missatge, escolliràs uns conceptes o uns altres. Per exemple, si tries formes originals estaràs afegint un grau de complexitat que si triessis formes familiars als usuaris no tindries. 

Entrevistes a community managers: la campanya del 26J del PP

Reprenc l’actualització del blog amb un recull d’entrevistes a responsables de xarxes socials de diverses empreses i institucions, publicades per diversos mitjans. Community managers, social media managers, editors de xarxes socials,… les denominacions són sovint diverses ja que, com es veurà, també les tasques i responsabilitats també ho són.

Començaré per l’equip de xarxes socials del Partit Popular en les darreres eleccions. No per cap afinitat política sinó perquè és dels pocs casos en què he trobat que es parlava no només de la feina de community manager sinó també de com enfocaven la publicitat a les xarxes socials. 

ElDiario.es hem conegut que el PP ha tingut un “coordinador de la campanya digital” amb un equip fix de deu persones, que gestionaven el web, els perfils de Twitter i Facebook, el canal de YouTube i Instagram. A més, disposaven d’una dotzena de becaris que coordinaven a “uns 2.500” voluntaris. 

Un equip d’analítica (que no s’especifica si forma part d’aquests deu fixos) detecta tendències que han utilitzat en la seva estratègia, per incorporar al debat assumptes no previstos inicialment pels candidats ni responsables de la campanya, com la reforma horària -que, en la meva modesta opinió, va resultar un assumpte bastant extemporani.

Admeten que a través de les xarxes, en poques ocasions interactuen amb altres partits. La part d’elogis al seu cap i al partit l’estalvio. A qui li interessi pot llegir la peça completa

Però ha estat aquesta estratègia la cirereta perquè el PP no només fos el partit més votat sinó que superés els resultats dels anteriors comicis, malgrat els nombrosos casos de corrupció, estar sent investigats per finançar la pròpia seu de forma irregular o una pèssima gestió de la crisi? Per a l’autor d’una altra peça a El Mundo sembla que no. Sembla que l’únic i absolut artífex de l’èxit del PP és una agència nordamericana que va treballar en la campanya de la reelecció d’Obama i que també estava treballant amb Cameron en la campanya pel refèrendum en què el Regne Unit havia de decidir si volia continuar formant part de la Unió Europea. Sí, el mateix referèndum que Cameron va perdre. Aquest fet no sembla gens substancial per a l’autor de l’article, que parla d’aquesta agència com si fossin mags amb poders sobrenaturals. 

En realitat el que han fet aquests “mags” ha estat segmentar audiències a Facebook, a partir de l’estratègia que des del PP els anaven marcant i comprar publicitat. Les creativitats les ha anat elaborant una altra agència, Shackleton.

“Todos los inputs [datos] se los hemos tenido que dar. Igual que los mensajes”.

Amb això, han publicat uns 500 continguts (banners, vídeos, textos) durant els quinze dies de campanya. A un cost mitjà per impressió de mig cèntim d’euro (5 € de CPM?). I, pel que expliquen, els continguts que han difòs no han estat només missatges positius del propi partit, sinó també dels que han considerat punts febles dels altres partits (bàsicament Podemos). Total: 190.000 € invertits en publicitat a Facebook (impostos inclosos) + 100.000 € per a l’agència nordamericana. Si no m’he equivocat en els càlculs, això són, donat el cost mitjà, aproximadament uns 38 milions d’impressions! Qui necessita gurús amb aquest pressupost? Bé, sí, potser calen per convèncer al teu cap de fer aquesta inversió. 

Sense paraules

Consternació, incredulitat, tristesa. Difícil trobar les paraules quan ens deixa algú massa jove. Fa uns dies llegia un article on es debatia si les xarxes socials ens aïllen o ens connecten. Vistes les reaccions davant la sobtada desaparició de Michael Bauer, crec que més aviat ens apropen. Especialment a aquells amb qui compartim valors, punts de vista, interessos, aficions. Molta gent que pràcticament només el coneixíem de la seva activitat en línia ens hem sentit molt consternats per la notícia.

Personalment el vaig desvirtualitzar al taller de scraping que va impartir a la Jornada de periodisme de dades de 2013, en què també va participar Aron Pilhofer, del New York Times (posteriorment Pilhofer se’n va anar a continuar explicant bones històries de dades a The Guardian, però aquest seria tema per a un altre apunt).

Quan pensem en periodisme de dades, de vegades ens imaginem que anirem a un portal de transparència, on les administracions públiques hauran posat a la disposició de tothom les dades perquè qualsevol pugui reutilitzar-les, analitzar-les i presentar-les de forma visualment atractiva. Però aquesta és l’excepció més que la regla. Com també ens van ensenyar al MOOC d’introducció al periodisme de dades, en la majoria d’ocasions les dades no estan disponibles, s’han de reclamar (i sovint a la primera no les proporcionaran) o si són públiques, estan en formats poc òptims per a poder-les utilitzar. És aquí on hi ha diverses eines i tècniques per descarregar-se (fer scraping) informació del web, netejar-la i poder extreure’n històries. A qui li interessi, pot veure el que ens explicava en Michael Bauer.

Recomano també l’entrevista que li van fer al CCCB. Com he llegit recentment, rest in pixels, @mihi_tr, i gràcies.

MOOC d’introducció al periodisme de dades

A finals del mes de maig vaig completar el curs online Doing Journalism with Data: First Steps, Skills and Tools. Com a graduada de la primera edició del postgrau en periodisme digital de la UOC -del que posteriorment en vaig ser professora durant un semestre, no es pot dir que sigui el primer curs que estudio en línia, però sí el meu primer MOOC. S’ha parlat tant d’aquesta modalitat de formació online, que el fet de què es tractés d’un MOOC ha estat un alicient més per cursar-lo.

Però el que realment m’ha motivat a buscar temps entre la feina i el final de semestre del Grau ha estat la qualitat dels instructors. Poques possibilitats hi ha de trobar un dream team com aquest en una mateixa aula, presencial o virtual:

Al llarg de cinc setmanes hem après:

  • Què és el periodisme de dades? Com organitzar els equips de dades? La piràmide invertida del periodisme de dades. Com monetitzar el periodisme de dades?
  • Com trobar dades? Tipus de fonts, consells de cerca, scraping, crowdsourcing, lleis d’accés a la informació.
  • Nocions matemàtiques per a les redaccions, trucs d’Excel.
  • Com netejar les dades? Open Refine
  • Com explicar històries amb la visualització? Conceptes bàsics, com triar la millor forma gràfica.
  • Més de 21.000 estudiants de tot el món ens vam inscriure al curs, dels que el vam completar dins del calendari previst i 1.250 en vam obtenir el certificat expedit per l’European Journalism Centre. El curs segueix obert durant tot aquest any, així que encara que la interacció amb els docents ja no està disponible, ni els fòrums de discussió, ni la possibilitat d’obtenir-ne el certificat, si algú està interessat en la temàtica (i té l’anglès més o menys fresc) no puc més que recomanar-lo.

Caixes negres i seguretat al núvol

Per què els avions no es construeixen de la mateixa forma que la caixa negra? És la pregunta que m’ha vingut al cap quan he llegit el cas de la filtració de fotografies compromeses de famoses. Les primeres informacions parlaven d’un error de seguretat del servei en el núvol d’Apple, l’iCloud, tot i que alguns mitjans tecnològics s’ho agafen amb pinces.

S’han obert diversos debats, però el que més m’ha interessat ha estat sobre la seguretat de la informació que els usuaris pugen al núvol. Realment està protegida i és segura la informació que tenim als serveis al núvol? Si hem de fer cas del gran nombre de resultats que Google mostra quan busquem termes relacionats amb la filtració de dades, no ho sembla pas. I si fem cas a experts en seguretat que afirmen que la seguretat absoluta no existeix, tampoc. Així doncs, el tema és: què passaria si el que considerem informació privada es filtrés? En som conscients cada cop que guardem una imatge compromesa a internet? N’eren conscients les famoses de qui s’han filtrat les imatges?

Les converteix això en culpables? No. Els culpables són els que han filtrat les fotografies. Però igual queno deixaríem la porta de casa oberta, amb les claus al pany i un post-it sobre la caixa forta amb la contrasenya anotada, hem de fer-nos responsables de la nostra privacitat. Hem de saber que qualsevol document o imatge digitalitzada és susceptible de ser reproduïda fins a l’infinit (o gairebé) sense perdre qualitat i de què la seva visibilitat es podria amplificar més enllà del nostre entorn immediat. I si està disponible a internet, encara que sigui en un entorn privat, més encara. Hem d’utilitzar contrasenyes fortes i hem d’estar al dia de les noves opcions per protegir més les nostres dades privades, com la verificació en dos passos. Hem d’escoltar les recomanacions de seguretat. Hem d’exigir als mitjans informació rigorosa sobre els atacs massius, especialment als generalistes, que per desconeixement o falta d’interès sovint n’expliquen sopars de duro amb múltiples incoherències. Ens haurien d’explicar què va fallar i quines mesures s’han adoptat per evitar-ho, amb el límit lògic de no desvelar altres vulnerabilitats pròpies o alienes. I hem de reclamar a les empreses i serveis que segueixin millorant la seva seguretat.

També hem de ser conscients que les xarxes socials, serveis al núvol,… no podran ser mai una caixa negra en quant a seguretat. No són inquebrantables. Per la seva pròpia naturalesa, estan dissenyats perquè gent comuna i normal (aquestes famoses incloses) els utilitzin per a activitats comunes i normals. En altres àrees on la seguretat és més crítica, com serveis bancaris, instal·lacions estratègiques i militars, comerç online, determinats serveis empresarials,… les mesures de seguretat són, justificadament, més grans.

Quants diners perd el teu web per culpa d’una navegació complicada?

Un web on els usuaris perden un temps excessiu intentant trobar allò que els interessa o directament no ho troben, està perdent diners. Així ho corroboren les dades que publica Statista, a partir d’enquestes a 19.000 consumidors que van abondonar el procés de compra a una botiga online.

Darrere dels motius relacionats amb el preu (“van aparèixer despeses inesperades”, “vaig trobar un preu millor en un altre lloc”, “massa car”) i amb el moment en què es trobava el consumidor dins del procés de compra (“només navegava”), el 25% d’usuaris abandona la compra perquè “la navegació era massa complicada” o directament el web es va penjar.

Why do online shoppers leave without paying?

Aquestes dades confirmen la importància d’un web ben estructurat i on l’usuari trobi fàcilment el que busca. D’això s’encarrega la disciplina de l’arquitectura de la informació. En paraules de Peter Morville i Louis Rosenfeld al seu (ja) clàssic “Arquitectura de la informació per al World Wide Web” (2006), els beneficis d’una bona arquitectura de la informació són (entre d’altres):

  • Reduir el cost de trobar informació
  • Reduir el cost de trobar informació errònia
  • Reduir el cost de no trobar informació en absolut
  • Oferir un avantatge respecte a la competència
  • Incrementar el coneixement del producte
  • Augmentar les vendes
  • Fer que visitar un lloc web sigui una experiència agradable
  • Augmentar la fidelitat a la marca

No sembla poc, oi? Properament en continuaré parlant.

El Cosmonauta: cinema amb llicències obertes i una comunitat

Divendres vaig seguir per streaming un debat organitzat pels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC* previ a l’estrena mundial i multipantalla d’El Cosmonauta. Esperava algun d’aquests “debats” de copets a l’esquena, “que bé ho heu fet”, “quin projecte més interessant”, etc. però s’ha d’agrair als ponents i a l’organització per una confrontació de punts de vista realment oposats.

Pòster de la pel·lícula El Cosmonauta

Pòster de la pel·lícula El Cosmonauta

Les intervencions d’ alguns dels ponents em van evocar el ludisme, aquell moviment d’inicis de la Revolució industrial que s’oposava a la industrialització cremant màquines. Com llavors, ho volguem o no, Internet està aquí per quedar-se. I o comencem a intentar adaptar-nos-hi i a buscar, d’entre les diferents alternatives que es van obrint, les que millor ens poden funcionar a tots (indústria, usuaris, administracions) o s’acabarà imposant una alternativa que no satisfarà ningú, o només a uns pocs.

Com bé va intentar explicar el director, Nico Alcalá, s’ha d’entendre El Cosmonauta com un camp de proves, com “un pont entre el que està per venir i un model d’indústria cinematogràfica que ja no funciona prou bé” perquè el context ha canviat. Però no s’ha de considerar El Cosmonauta com el model que s’haurà de seguir a partir d’ara. Alguns dels seus encerts es podran replicar, d’altres segur que es poden millorar.

El que fa peculiar aquesta pel·lícula són aquests aspectes:

  • El finançament mitjançant micromecenatge (crowdfunding). 4.500 persones van aportar 400.000 € per al primer llargmetratge d’uns joves que prèviament només havien produït un curt.
  • La construcció d’una comunitat de fans abans de què s’hagi estrenat la pel·lícula. Algú pot dir que això es deriva del model de micromecenatge, però no tots els projectes finançats mitjançant crowdfunding acaben creant una comunitat, pel que crec que val la pena mencionar-ho a part.
  • L’aposta per les llicències obertes Creative Commons. Qualsevol pot copiar la pel·lícula i compartir-la, pot mostrar-la públicament i la pot modificar per crear-ne noves versions o noves obres.

    Creative Commons logo
    La llicència que fa servir és la CC By Sa Nc, que permet un ús obert de l’obra sempre que se’n citin els autors, es mantingui la mateixa llicència en el cas de què es creïn obres derivades i no permet fer-ne un ús comercial sense el seu consentiment previ.
    L’excepció són algunes cançons i imatges d’arxiu amb copyright, dels que els autors disposen dels drets de distribució però no dels de modificació.

  • La utilització de noves narratives transmèdia: 32 episodis web, un llibre, vídeos de “darrera les càmeres”,… que conformen una experiència que va més enllà de la pel·lícula.
    Aquesta va ser, curiosament (o no), la part que menys va sorgir al debat, més centrat en el futur de la indústria del cinema.

És interessant també aturar-se en com han construït aquesta comunitat de fans. No estem parlant només de seguidors a un perfil de Twitter o una pàgina de Facebook, sinó de persones que han fet aportacions econòmiques perquè la pel·lícula es rodi, que han fet propostes alternatives dels cartells, que han fet remescles a partir de les primeres imatges filmades, que han assistit als diferents esdeveniments. Un esforç monumental, una primera campanya d’Obama a més petita escala.

I com ho han fet? Aquests són alguns dels seus encerts per construir una comunitat. Si me’n deixo cap, podeu afegir-lo als comentaris del post:

  • Ser transparents, fins i tot quan les coses no surten com esperes.
  • Implicar emocionalment els usuaris. En aquest cas els surt de forma espontània, perquè és un projecte que els entusiasma personalment. És el seu somni.
  • Una comunicació constant. A El Cosmonauta hi ha un relat, l’argument del film, i un metarelat, el de tres joves que aconsegueixen rodar un film.
  • Facilitar la participació. Preparar i incentivar diferents opcions de participació. No tots els usuaris són iguals. Alguns participaran fent un clic, o compartint-ho a través de les xarxes socials, o fent versions del cartell o editant vídeos promocionals. Cal preparar el material perquè totes aquestes opcions siguin el més fàcil possibles.
  • L’experimentació constant, estar oberts al que van aprenent durant el procés.
  • Conèixer els llenguatges, els referents del públic. En aquest cas també els ha sortit de forma espontània perquè en formen part.

El que caldrà millorar, sens dubte, és que per fer possible la pel·lícula l’equip no ha cobrat per la feina. A partir de l’estrena és quan podran començar a recuperar l’esforç emprat durant aquest temps. Una aposta en tots els sentits, cosa que se’ls ha de reconèixer.

No es tracta d’un model econòmic rodó ni -de moment- sostenible. Però aquí caldrà veure: és una aposta avançada al seu temps? marcarà tendència en algun dels quatre aspectes que la converteixen en una pel·lícula diferent? El temps i els moviments dels diferents actors del sector seran els que ho diran. De moment El Cosmonauta ja ha aconseguit el suport d’algunes empreses, com Pepephone i ha despertat l’interès de Canal+, que l’ha estrenat a un dels seus canals de forma sincronitzada a l’estrena mundial.

Al marge de tots aquests condicionants, el que m’agradaria és que el metarelat no es girés contra el relat i poder veure El Cosmonauta a una sala de cinema. Perquè, independentment de si alguns la consideraran una bona pel·lícula o no, és un d’aquells films pels que gustosament pagaria el preu d’una entrada per veure’l.

* Disclaimer: Actualment treballo a la UOC, si bé no en aquests Estudis i aquest apunt el faig a títol personal.