Aquest matí em llevava amb preocupació pensant en les repercussions que podia tenir el cop d’estat a Turquia, tant al propi país com a la resta del món. Uns minuts més tard, al llegir que el cop havia fracassat, no puc negar que he sentit cert alleujament. Però a mida que me n’anava informant he anat comprovant que no tot era tan senzill com les informacions del primer moment ens han donat a entendre. No està tan clar qui són els dolents i quins els bons o, millor dit, si hi ha bons i dolents. Sovint tendim a intentar simplificar la realitat. Forma part de la naturalesa humana i també animal. Si els primers homínids es creuaven amb un individu d’una altra espècie, en pocs segons havien de decidir si era amic o enemic, si s’hi enfrontaven o, pel contrari, s’amagaven o fugien. Si trigaven massa a valorar l’altre individu i decidir-ho, potser l’altra espècie se’ls havia menjat o els havia trepitjat. El mateix passa en l’actualitat amb múltiples decisions que prenem diàriament de forma inconscient.
I aquesta simplificació l’apliquem també quan valorem fets més complexos i, aparentment més raonats i racionals. La nostra societat capitalista tendeix cap aquí: què ets, de Nesquik o de Cola-Cao?, de Nocilla o de Nutella? Si la teva resposta afegeix algun tipus de complexitat, et miren malament.
Sovint es reclama el paper dels mitjans de comunicació per donar veu als que d’altra forma no en tindrien, o per contrarestar els poders, però no tant la funció d’explicar la complexitat. El món no és blanc o negre, no hi ha bons i dolents quan comences a conèixer els contextos i la història completa. Fins i tot personatges que han passat a la història com exemples a seguir i grans mites han tingut les seves etapes menys glorioses, ja et diguis Mandela, Muhammad Ali o Marthin Luther King. Considero que els mitjans, entre les seves obligacions, haurien de tenir ben present la necessitat de fer-nos entendre que no hi ha només una cara dels fets. Sense abrumar-nos per no fer-nos caure en un dubte permanent paralitzant, però crec que cada cop hi ha més necessitat de què ens expliquin la complexitat. En el terreny de ficció semblen haver-se’n adonat i triomfen pel·lícules i sèries on cada cop tenen menys personatges plans en trames totalment previsibles. Ni són personatges incorruptibles ni herois inquebrantables. Cada vegada hi ha més protagonistes torturats pel seu passat, que sovint s’equivoquen en les decisions o no fan allò socialment acceptat. La complexitat en estat pur.
Si els mitjans, pel contrari, tendeixen a explicar-nos la realitat com si fóssim un infant de quatre anys, no estaran donant compliment a bona part del seu paper.
Per acabar, comparteixo un enllaç a la roda de la visualització, una aproximació a la disjuntiva entre complexitat i simplificació aplicada a la creació de visualitzacions i infografies. Aquesta roda planteja les preguntes que hauries de fer-te abans de crear una infografia, que donaran com a resultat un gràfic més o menys complex. Depenent de la teva intenció i dels destinataris del missatge, escolliràs uns conceptes o uns altres. Per exemple, si tries formes originals estaràs afegint un grau de complexitat que si triessis formes familiars als usuaris no tindries.
Notes al marge 