Yo confieso que soy fan de…

Juanjo Bernabeu (@cssbarcelona) me envió hace unos días este meme donde se me pedía que confesara las 3 marcas de las que soy fan.

De entrada pensé: qué marrón. Si yo era de las que cuando en la adolescencia tod@s presumían de sus deportivas Nike, con ese logo que iba de lado a lado, o de sus Reebok pensaba “a mí que me paguen por hacer publicidad a las marcas”. Sí, quizás llevaba algo de marca, pero siempre que el logo no se exhibiera.

Pero, pensándolo, me he dado cuenta de que con la edad yo también me he vuelto más marquista de lo que pensaba :-). Así que confieso ser fan de:

1. IKEA: porque me vuelven loca sus muebles-kit. Me recuerda los mecano. Y me fascina la labor de “ingeniería” que tienen que hacer para encabir tanto mueble en tan poco espacio. Siempre pienso, no, seguro que alguna pieza no encaja. Y al final todo ajusta perfectamente.

2. iPhone: Mi primer pensamiento fue confesarme fan de Twitter. Pero, no. La vida me cambió con Twitter en el móvil y no un móvil cualquiera sino uno que me fascinó desde su lanzamiento. Me lo compré algo más tarde, como revulsivo para mirar de salir adelante en un mal momento, y desde entonces cada día me he ido volviendo más fan. Los trayectos en transporte público ya no son lo que eran.

3. Fan del Cola Cao: Me encantan esos grumos (casi) imposibles de disolver. Nesquik no tenía esa gracia.

Y le envío el meme a @losilux, @jrosell@cristobalzamora

Anuncis

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

Aquesta és la Internet que m’agrada. La que, quan el polític de torn vol constrenyir-la o limitar-ne la llibertat, és capaç d’auto-organitzar-se i impulsar accions conjuntes de resposta. La que formen les persones que, des de punts ideològics ben diferents, és capaç de pactar un mínim comú que fa que 2.880 pàgines en català, 80.000 en espanyol i 64.979 fans a Facebook donin suport a un manifest. I tot això en un marge de temps molt curt (d’un dia o dos com a màxim). L’impacte no ha estat només quantitatiu. Ja ha obligat al Ministeri de Cultura a fer “gestos”, com reunir-se amb alguns dels impulsors del manifest.

Aquí va el meu suport al text:

Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Continua llegint

Ara també tinc Twitter

Malgrat les meves reticències inicials, finalment he obert el meu compte a Twitter. D’aquesta manera hi podré anar publicant enllaços recomanats, articles que em semblin interessants o petits apunts per a la reflexió que interrompin en el meu dia a dia. I guardaré el blog per a textos que requereixen una major elaboració i que, a la força, no podré publicar ni diària ni setmanalment.

Ens llegim.

Un altre blog

Un altre blog? Deveu pensar alguns. Però si ja hi ha més de 133 milions de blogs (1,5 milions si només comptem els que han publicat alguna cosa en l’última setmana, segons les dades de Technorati). Si hi ha eines, com Twitter, que no requereixen tant esforç d’elaboració dels textos? Bé, més endavant ja parlaré de Twitter, però per anar avançant només diré que cal conèixer bé les diferents eines per triar la que millor encaixi amb els teus propòsits. Pel que he anat comprovant, Twitter és útil per donar una primera impressió d’un tema, una pinzellada, un enllaç destacat. Quelcom que es pugui explicar en 140 caràcters.

En aquest blog l’enfoc serà diferent. Si una cosa abunda a Internet és la informació. Sovint ens trobem desbordats, saturats. Ens movem entre tantes dades que no sabem quines poden ser les rellevants i quines passaran a l’oblit tan ràpid com fem clic en el següent enllaç. Aquí procuraré reflexionar, buscant algun sentit, algun camí dins la voràgine que ens envolta. Un propòsit només. Una intenció, que ja anticipo que sovint aportarà més dubtes que certeses. Però d’això es tracta. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar“.

Per què els productes informàtics (gairebé) sempre fallen

Diuen que a la tercera va la vençuda :-). Així almenys ha estat en el meu cas, que després de dos dies intentant-ho, acabo tot just d’instal.lar la meva nova impressora multifunció. El primer dia es va produir un error que ni les instruccions del software ni el manual van explicar com resoldre. El segon dia vaig provar amb un pedaç descarregat des del web del fabricant de la impressora. Ni així es va arreglar. I al tercer dia, gràcies a una de les explicacions del web de suport del fabricant i a una bona dosi d’intuïció femenina vaig poder solucionar-ho. Perquè després parlin de la fractura digital de les dones amb la tecnologia.

El orfanato (absteniu-vos de llegir si no heu vist la pel.li)

Finalment, després de molt resistir-me a veure la pel.lícula que tothom recomana (una forma d’evitar-se decepcions cinematogràfiques), aquest cap de setmana vaig anar a veure El orfanato. Em va agradar. És potser la primera pel.lícula de suspens (no diria que arribi a terror, tot i que provoca uns quants ensurts) que em provoca un sentiment més enllà de la por.

Si ho pensem fredament, darrera de les històries de fantasmes hi ha grans drames. Algú que ha mort d’una forma sobtada, sovint assassinat per algú altre, es veu obligat a romandre a mig camí entre el més enllà i la vida terrena fins que algú faci justícia. Però a les pel.lícules de por els fantasmes tan sols són criatures que ens provoquen una enorme por i rebuig o, als films infantils, ens cauen simpàtics. En sortir de veure El orfanato, en canvi, vaig sentir una profunda tristesa per aquelles criatures.

Economia domèstica: la crisi hipotecària per a tots els públics

El diumenge, al 30 minuts van mostrar un reportatge sobre la fi de l’anomenada bombolla immobiliària. Molt ilustratiu. Per qui no tingui prou paciència per veure el vídeo, que recomano, en faré cinc cèntims. Una de les conclusions que en vaig extreure és que en l’actualitat no es venen pisos perquè els bancs s’han tornat més rigurosos a l’hora de concedir hipoteques. Amb els preus dels pisos pels núvols i l’euríbor a més del 4,5% (fa tres anys estava al 2,3%) les quotes mensuals resultants són difícilment assumibles.

Es aquí on el reportatge es traslladava als Estats Units. Allà s’han creat ONGs per ajudar les famílies a renegociar els seus prèstecs i evitar ser desnonats. Com sempre, els més afectats són les famílies humils. Algunes s’han trobat que si ara es venguessin el seu pis, com els preus han baixat, cobrarien menys del que van pagar en el seu moment i no podrien ni liquidar la hipoteca.

Però no tothom s’ha vist perjudicat. El reportatge també va mostrar el cas d’un especulador immobiliari (crec que ell s’autodefinia com a inversor immobiliari). Comprava els pisos quan estaven a un preu baix i els venia quan pujaven, evitant ser prou ambiciós com per enganxar-se els dits. En el seu millor moment havia tingut 140 cases però ara “només” tenia 70 habitatges per comprar i vendre. I deia que ara, que es començava a sortir de la crisi immobiliària però els preus dels pisos encara estaven baixos, era un bon moment per comprar. Es a dir, que a ell, l’euríbor no li importava gaire.

Com ja deveu haver llegit als diaris, aquesta crisi de les hipoteques subprime ha arrossegat diversos bancs que havien invertit en productes financers hipotecaris. I es aquí on entren els bancs espanyols. Davant del risc que alguna de les caixes o bancs del nostre territori poguessin tenir problemes de liquiditat per haver invertit en hipotecari, les entitats han prescindit dels diners que habitualment es presten entre ells. Així que s’han vist forçats a buscar els diners dels seus clients i oferir depòsits a un bon interès. En conclusió: una papallona mou les ales a l’altra punta del món i provoca que a Catalunya es faci més difícil encara comprar pis però en canvi resulti rendible tenir els diners al banc.

Només confio que les repecursions de la fi de la bombolla no siguin tan greus aquí com als Estats Units. Algun inconvenient han de tenir els ianquis per confiar tant en el lliure mercat que s’autoregula i és tan fantàstic.