Tanca Google Reader i perquè no hi ha cap alternativa vàlida

Ha estat la notícia del dia a les xarxes socials i cercles tecnològics. A partir de l’1 de juliol de 2013 tanca Google Reader. I no sembla que es tracti d’un globus sonda sinó d’una notícia inevitable.

Però per què aquesta onada d’indignació davant l’anunci de Google? Una de les claus, sens dubte, no és Google Reader en si, sinó el fet que es tracti de l’eina més utilitzada per llegir l’RSS. Aquestes tres lletres identifiquen una d’aquelles tecnologies que marquen un abans i un després. Abans de la sindicació, estar al dia de què es publicava als diaris online, webs o blogs era un procés lent i tediós. L’usuari havia de visitar cadascun dels webs per veure’n els canvis o, amb una mica més de sort, podia subscriure’s a un butlletí que s’enviava a l’hora que el responsable del web volia.

Amb els RSS això canvia. Quan l’usuari vol es connecta al seu lector de notícies i només rep allò que s’ha actualitzat. A Common Craft ho expliquen amb el seu reconeixible estil. Aquest fet dóna lloc a la Internet com la coneixem ara: els usuaris que llegeixin múltiples fonts, comparen les informacions i les enriqueixen (en el millor dels casos) creant i compartint-ne una versió ampliada; o els que elaboren la seva dieta informativa hiperespecialitzada, el que els permet ser uns superexperts en el seu àmbit; o els que combinen les cerques a Google amb els RSS per anar seguint què es publica arreu sobre un tema; o els que seleccionen informacions del seu sector professional i les comparteixen o debaten a les xarxes socials (Google+ entre elles, oi, Google) per citar només alguns casos. ,La poc usable versió per a tauletes de Google Reader

És el sistema circulatori d’Internet: el que fa arribar els nutrients a les cèl·lules del cos, a més de defensar-lo de les infeccions. Si s’interromp aquest sistema circulatori, hi haurà espais amb bons nutrients, però d’altres on només es parlarà del difunt ratolí de Justin Bieber (trending tòpic mundial a Twitter fa uns dies).

Durant cert temps Google Reader va ser la millor eina per llegir els RSS. Ara no n’estic tan segura (tot i que hi haurà qui no n’estarà conforme). Però el que sí que segueix sent és l’estàndard per llegir RSS. Per la seva arquitectura oberta, hi ha desenvolupadors que han creat altres eines que el complementen. Per exemple, la versió per a mòbils de Google Reader no és gaire eficient. No van voler fer-ne una aplicació (per a iOS almenys) sinó una versió web, el que fa que tingui una càrrega lenta i problemes d’usabilitat. Altres aplicacions (algunes de pagament) ofereixen una millor experiència d’ús, si bé l’usuari s’hi pot connectar a través del seu compte de Google Reader. Els canvis que faci quedaran actualitzats tant a Google Reader, com a totes les aplicacions que hi treballen.

El tancament de Google Reader, per tant, no és tan problemàtic perquè no hi hagi alternatives, sinó per la dificultat de què una d’aquestes alternatives es converteixi en un estàndard i perquè aposti per una arquitectura oberta. Els usuaris no volem tenir RSS diferents en diferents eines, ni els desenvolupadors volen treballar sobre una eina on no hi hagi una massa crítica d’usuaris que els permeti rendibilitzar la inversió d’hores i coneixement. Així doncs, quin serà el futur Google Reader? Jo crec que cap.

Aquest tancament també planteja una altra qüestió: Per què si Google Reader és gratis per a l’usuari hi ha aplicacions superiors en prestacions -però que sense Google Reader no existirien- de pagament? És a dir, com poder fer que aquest model sigui sostenible tant per a Google, com per a l’usuari i per als desenvolupadors?

No ho plantejo com una pregunta a l’atzar sinò pensant en Twitter: No hauria de millorar Twitter per garantir la seva sostenibilitat econòmica i que així tant usuaris com desenvolupadors no ens trobem d’aquí a un temps en una situació similar a la que ara afronta Google Reader? No podria incorporar una gestió multiusuari i analítiques d’ús per intentar competir amb altres eines de pagament, si bé mantenint l’arquitectura oberta? Però d’aquest tema millor en segueixo parlant en un futur apunt.

Per acabar, una versió d’El Hundimiento sobre el tancament de Google Reader:

El tuit més retuitejat, l’exemple d’una feina d’equip

Aquesta setmana hem conegut quin és el tuit més retuitejat de la història (fins ara). Es tracta del tuit en què Barack Obama anuncia la seva reelecció com a president dels Estats Units. Cert? A mitges. Com gairebé cap mitjà ni blog ha informat (ni Europa Press, ni 3cat24, ni La Vanguardia, ni El Periódico), aquest tuit ha estat escrit per l’equip de la campanya d’Obama. Qualsevol amb uns coneixements molt bàsics d’anglès pot comprovar a la biografia de Twitter que els tuits del president són els que apareixen signats amb els caràcters “-bo”. Però vivim temps accelerats i gairebé ningú es pren la molèstia de dedicar uns segons a mirar una biografia de Twitter que li pogués entorpir un bon titular.

Per això en comptes de fer retuit d’això, com més de 800.000 persones (fins ara):

jo, juntament amb més de 165.000 persones (fins ara), vaig fer retuit d’això altre:

Li treu mèrit a Obama no haver escrit el tuit més retuitejat de la història? No crec. Més aviat reforça la idea que un president ha de fer de president i s’ha de saber envoltar d’un bon equip expert en cadascuna de les diferents àrees.

L’any 2008 es va parlar molt de l’èxit de la campanya 2.0 del president Obama. Va ser el tret de sortida perquè molts polítics volguessin obrir-se perfils a Twitter, a Facebook, a com més xarxes socials millor, però sense aturar-se a analitzar realment quina era la seva estratègia. Adjunto un extracte d’una presentació sobre xarxes socials en què analitzava les claus de l’èxit d’aquella campanya d’Obama, a partir del Barack Obama’s Social Media Toolkit publicat per Edelman.

10 lliçons sobre la campanya 2.0 d’Obama (2008)

El futur de les xarxes socials

Fa uns dies Twitter ens ha sorprès amb nous canvis: nou disseny del perfil, més visual, possibilitat de crear widgets des de la configuració, perquè puguis incrustar els teus tweets o una cerca en altres webs, els tinguis sempre a mà i els puguis modificar posteriorment.
Però alhora Twitter es va tornant més tancat: els widgets només els poden crear els usuaris de Twitter (quan fins ara era obert a tothom), ha eliminat la sortida RSS dels perfils i dels favorits, les llistes (casualitat o no) no funcionen, i moltes aplicacions que s’havien creat a partir de les seves API deixen de funcionar, com IFTTT.

“És una empresa privada. Pot fer el que vulgui”, argumenten alguns usuaris. Sí, però no. No deixa de resultar curiós que Twitter i Facebook, els que es podrien considerar estendards de les xarxes socials, de les plataformes on els usuaris són els protagonistes, el paradigma màxim del contingut generat per l’usuari (UGC) no escoltin els seus usuaris. No deuen tenir gaire en ment l’exemple de MySpace, la popular plataforma social que va deixar de ser la número 1 quan els usuaris van decidir canviar a una nova xarxa llavors incipient, Facebook.

En aquest sentit, m’ha resultat molt interessant l’aportació de Thomas Baekdal: “What comes after Facebook? The future of social media“. Té sentit que per comunicar-te amb els teus amics et vegis obligat a crear diferents comptes, un per cada xarxa social? Per què des de Twitter només pots parlar amb els amics de Twitter i no amb els de Facebbok, Google+, Instagram o Path? Us imagineu que per publicar un comentari en un blog us haguéssiu de donar d’alta a Blogger, WordPress, Typepad, etc.? O que no poguéssiu contestar un email enviat des de Gmail des d’un compte de Yahoo! o de Hotmail?

Actualment cada plataforma social fa servir els seus propis protocols de servidor, les seves especificacions API i diferents models d’autenticació. Sembla de sentit comú que l’evolució de les xarxes socials seria convertir-se en un protocol. Podries seguir els amics de Facebook des de Google+, o des de Twitter.

Les marques no haurien de republicar els seus continguts a les diferents xarxes, sinó que seria tan fàcil seguir una marca al seu web com a Facebook. Podries llegir el diari complet des de Google+, però no estaries seguint el diari a Google+, sinó el web del diari dins de Google+. Els comentaris i +1 que hi fessis no es quedarien a Google+, sinó que s’associarien al web.

Sembla que la “revolució social” només ha arribat al 2% del seu potencial. Però si convertim el social en un protocol, el seu creixement pot ser imparable.

Fotografies i filtres

Escolto sovint crítiques a eines com Instagram. Se’ls retreu que l’ús (i abús) dels filtres converteix fotografies mediocres en quelcom acceptable. Com si la manipulació no fos consubstancial a la fotografia. No hauríem d’oblidar grans imatges que han passat a la història del fotoperiodisme (una de les disciplines de la fotografia a priori menys manipulables) i que anys més tard hem sabut que eren posats dels personatges. Això no els treu la força ni la intenció.

El fet que una fotografia ens commogui depèn més de la mirada de qui fotografia que dels filtres que utilitzi. Conèixer la tècnica fotogràfica és un punt de partida per fer bones imatges, però no una garantia.

Una de les coses que he comprovat és que per fer una imatge maca, aquell paisatge, personatge o situació t’ha d’haver agradat. Si no trobes res destacable i fas la foto perquè toca, no transmetrà res, tant és si estàs fotografiant una posta de sol a les Rocalloses com a qualsevol altre paisatge impressionant. Ho vaig veure molt clar en unes vacances recents. Una de les parades va ser Frankfurt, una ciutat que a cap de les persones del grup va agradar especialment. A cap? Bé, a una amiga sí que li va agradar. El seu pare havia estat treballant feia anys a aquella ciutat i no hi havia tornat mai. Aquella ciutat tenia un component emocional especial per a ella i les fotografies que en va fer així ho van reflectir. Res comparable amb les imatges que vam treure la resta del grup. De fet més d’un cop he pensat que si l’oficina de turisme necessita promocionar la ciutat, contactin amb la meva amiga😉.
Aquest component emocional, aquesta visió especial, aquesta passió per una situació o paisatge és la que acaba donant lloc a bones imatges, més que l’ús de filtres o no.

Pinterest sí o no? Com avaluar el possible èxit d’una nova xarxa social

No entraré aquí a avaluar les característiques de Pinterest. Podeu trobar un munt d’apunts a altres blogs o articles que ho detallen. En comptes d’això mencionaré un test per avaluar el possible èxit o no de noves xarxes socials o espais participatius que Charlene Li i Josh Bernoff expliquen al seu llibre Groundswell. Winning in a world transformed by social technologies. Es tracta d’una obra molt recomanable per comprendre el que hem anomenat web 2.0, xarxes socials, web participativa,…

Es va publicar l’any 2008 i precisament la tecnologia que van avaluar amb aquest test era Twitter. La conclusió ja us la podeu imaginar (o ni citaria aquesta metodologia:). Els autors proposen cinc preguntes per valorar les noves tecnologies socials:

  • Permet que les persones puguin connectar-se les unes amb les altres de noves formes? L’essencial al web 2.0 són les connexions. Si una eina permet que aquestes siguin més interessants, més variades o més freqüents té un gran potencial perquè sigui utilitzat. A més, aquest tipus de tecnologies s’expandeix viralment a través dels mateixos usuaris.
  • És assequible registrar-s’hi? No es tracta només de què l’eina sigui gratuïta, sinó que estigui disponibles als dispositius i tecnologies que els usuaris ja tenen.
  • Beneficia els individus més que les institucions? Les tecnologies que principalment beneficien les empreses acostumen a no popularitzar-se. Les que beneficien a la gent, sí. Per exemple, la Wikipedia, que permet crear continguts enciclopèdics sense l’aprovació d’experts, o Twitter, que permet que la gent es connecti entre si.
  • La comunitat genera prou contingut per sostenir-se per si sola? Les tecnologies que triomfen són aquelles que faciliten que la gent pugui crear contingut i beneficiar-se del contingut generat pels altres.
  • És una plataforma oberta que convida a què desenvolupadors externs la millorin? Per exemple, les diverses eines i funcionalitats desenvolupades sobre Twitter o les aplicacions externes per a Facebook.

A partir d’aquestes preguntes sembla que sí, que Pinterest té potencial per superar la bretxa dels “early adopters“. Així que ara la pregunta és una altra: I jo o la meva empresa hem de ser a Pinterest? Això ho deixo pendent per a un proper apunt:).

7 idees perquè comparteixin els teus continguts

Una de les preguntes que molts directius i responsables de màrqueting pre-era 2.0 es fan és per què la gent comparteix informació, continguts o valoracions online. El Customer Insight Group de The New York Times ho ha analitzat. Aquestes són algunes de les conclusions:

Compartir informació no és nou. El que és nou és que ara:

  • en compartim més
  • de més fonts d’informació
  • amb més gent
  • més sovint
  • i més ràpidament

Els usuaris enquestats afirmen que compartir la informació els ajuda a processar-la.

Existeixen diferents motivacions per compartir continguts:

  1. Per aportar contingut valuós i entretingut:
    • El 94% valoren si el contingut que compartiran serà útil al receptor
    • El 49% afirmen que compartir contingut els permet informar els altres de productes que els interessen i potencialment canviar les seves opinions o motivar la compra
  2. Per autodefinir-se davant dels altres:
    • El 68% comparteixen informació per oferir una millor impressió de qui són i què els importa
  3. Per fer créixer i nodrir les relacions personals:
    • El 78% comparteixen informació online perquè els permet estar connectats amb gent de la que d’altra forma no podrien mantenir el contacte
    • El 73% comparteix informació perquè els ajuda a connectar amb altres amb els que comparteixen interessos
  4. Per autorealitzar-se:
    • El 69% comparteixen informació perquè els permet sentir-se més implicats amb el món (textualment)
  5. Per fer córrer la veu sobre causes o marques:
    • El 84% comparteixen perquè és una forma de donar suport a causes o temes que els preocupen

Això defineix sis tipus de personalitats en funció de les diferents motivacions, dels canals que fan servir i de com es presenten els usuaris. Per suposat que és una classificació simplificadora:

  1. Altruistes (útil, fiable, e-mail, connectat)
  2. Professionals (valuós, intel·ligent, Linkedin, xarxa)
  3. Avançats (“hipsters”) (d’avantguarda, creatiu, identitat, jove, popular, poc ús de l’email)
  4. Boomerangs (reacció, validació, Twitter, Facebook)
  5. Connectors (creatius, relaxat, pensatiu, organitzador, e-mail, Facebook)
  6. Selectius (cuidadós, pensatiu, informatiu, e-mail)

Per acabar, l’estudi recomana set factors clau per facilitar que els nostres continguts es comparteixin:

  1. Apel·lar a la motivació dels usuaris a connectar entre si, no només amb la teva marca
  2. Perquè comparteixin la teva informació, primer t’has de guanyar la confiança dels usuaris
  3. Com més fàcil millor
  4. Apel·lar al sentit de l’humor
  5. Donar cert sentit d’urgència
  6.  Que comparteixin el teu contingut és només el principi
  7. L’email és encara el canal principal per compartir

Com convertir un Google Calendar en un RSS?

Potser en alguna ocasió heu vist un calendari de Google que algú ha compartit de forma pública. D’una forma més o menys intuïtiva podreu afegir-lo al vostre propi calendari de Google o a altres calendaris que entenguin el format .ical. Però, què passa si el que voleu és afegir aquest calendari públic al vostre lector de notícies o a algun altre blog o web? És ben senzill convertir-lo en un RSS i fer-hi uns petits canvis per optimitzar-lo:

  1. Heu de localitzar l’ID del calendari. És un codi bastant extens que acaba en @group.calendar.google.com
    Per exemple, a l’Agenda Mèdia TIC  https://www.google.com/calendar/b/0/embed?src=cvt9je6r8mt248u4r9dhto8m30@group.calendar.google.com&ctz=Europe/Madrid&gsessionid=OK l’ID del calendari seria: cvt9je6r8mt248u4r9dhto8m30@group.calendar.google.com
  2. A l’adreça web que mencionem a continuació, substituïm aquest ID per [account]:
    https://www.google.com/calendar/feeds/[account]/public/basic?orderby=starttime&sortorder=ascending&max-results=5&futureevents=true
    Per exemple: https://www.google.com/calendar/feeds/cvt9je6r8mt248u4r9dhto8m30@group.calendar.google.com/public/basic?orderby=starttime&sortorder=ascending&futureevents=true
    I ja tenim un RSS vàlid. De fet, si calendari fos nostre, seria molt més senzill l’XML des de la Configuració del calendari, però li hem afegit:
  • orderby=starttime perquè ordeni el calendari per la data d’inici dels actes (i no per la data en què els vam introduir)
  • sortorder=ascending perquè mostri els més propers primer
  • futureevents=true perquè només mostri activitats futures
  • I si volguéssim que només mostrés un nombre màxim d’activitats li afegiríem, per exemple, max-results=5

Aquest article està basat en Customize Google Calendar RSS Feeds: Sort Events, Limit Results, etc [Tips & Tricks]