El futur de les xarxes socials

Fa uns dies Twitter ens ha sorprès amb nous canvis: nou disseny del perfil, més visual, possibilitat de crear widgets des de la configuració, perquè puguis incrustar els teus tweets o una cerca en altres webs, els tinguis sempre a mà i els puguis modificar posteriorment.
Però alhora Twitter es va tornant més tancat: els widgets només els poden crear els usuaris de Twitter (quan fins ara era obert a tothom), ha eliminat la sortida RSS dels perfils i dels favorits, les llistes (casualitat o no) no funcionen, i moltes aplicacions que s’havien creat a partir de les seves API deixen de funcionar, com IFTTT.

“És una empresa privada. Pot fer el que vulgui”, argumenten alguns usuaris. Sí, però no. No deixa de resultar curiós que Twitter i Facebook, els que es podrien considerar estendards de les xarxes socials, de les plataformes on els usuaris són els protagonistes, el paradigma màxim del contingut generat per l’usuari (UGC) no escoltin els seus usuaris. No deuen tenir gaire en ment l’exemple de MySpace, la popular plataforma social que va deixar de ser la número 1 quan els usuaris van decidir canviar a una nova xarxa llavors incipient, Facebook.

En aquest sentit, m’ha resultat molt interessant l’aportació de Thomas Baekdal: “What comes after Facebook? The future of social media“. Té sentit que per comunicar-te amb els teus amics et vegis obligat a crear diferents comptes, un per cada xarxa social? Per què des de Twitter només pots parlar amb els amics de Twitter i no amb els de Facebbok, Google+, Instagram o Path? Us imagineu que per publicar un comentari en un blog us haguéssiu de donar d’alta a Blogger, WordPress, Typepad, etc.? O que no poguéssiu contestar un email enviat des de Gmail des d’un compte de Yahoo! o de Hotmail?

Actualment cada plataforma social fa servir els seus propis protocols de servidor, les seves especificacions API i diferents models d’autenticació. Sembla de sentit comú que l’evolució de les xarxes socials seria convertir-se en un protocol. Podries seguir els amics de Facebook des de Google+, o des de Twitter.

Les marques no haurien de republicar els seus continguts a les diferents xarxes, sinó que seria tan fàcil seguir una marca al seu web com a Facebook. Podries llegir el diari complet des de Google+, però no estaries seguint el diari a Google+, sinó el web del diari dins de Google+. Els comentaris i +1 que hi fessis no es quedarien a Google+, sinó que s’associarien al web.

Sembla que la “revolució social” només ha arribat al 2% del seu potencial. Però si convertim el social en un protocol, el seu creixement pot ser imparable.

Facebook vs. Twitter

Avui un d’aquells posts que feia temps que em donava voltes pel cap i que finalment ha vist la necessitat de veure la llum arran d’un parell de fets. El primer és una frase que he llegit en un blog i he publicat al meu Twitter. L’he hagut d’escurçar, tot procurant de mantenir-ne el sentit. És aquesta:

“Facebook és on vas a passar el temps amb gent a la que ja coneixes; Twitter és on vas per conèixer gent nova que té coses en comú amb tu.”

De les moltes definicions que he trobat, trobo que és prou encertada, tot i que no la comparteixo al 100%. L’altre fet és una altra conversa que he vist al Twitter en què algú preguntava si els missatges directes s’havien de contestar o no. L’opinió majoritària era que, donat que els missatges directes només es poden enviar si una persona et segueix, havies de contestar-los, encara que fos per bona educació. En certa forma s’estava assimilant el concepte de “follower” amb el d’amistat (?). No necessàriament estar interessat en el que pugui publicar algú et converteix en el seu amic ni t’obliga a haver de contestar-li si un missatge directe seu envaeix la teva privacitat més del necessari. En el meu cas, la majoria de missatges directes que rebo són enviaments automàtics que algú et fa arribar quan comences a seguir-lo i que detesto.

Tornant a les diferències entre Facebook i Twitter, em resulta curiós la diferent percepció en termes de privacitat, proximitat,… que tenim d’una i altra xarxa. A Facebook, pensem que pel fet de què calgui estar registrat a la seva plataforma per tenir-hi accés, estem en un entorn privat. Però resulta que ja som més de 400 milions d’usuaris actius i d’aquests la meitat hi entra diàriament. No hi és tothom a Facebook, però gairebé. Tenim la idea que, com que hem dit que només els nostres amics puguin veure les nostres fotos d’aquella borratxera, no aniran a parar a cap lloc inconvenient. Però feu la prova: marqueu una imatge com a privada, copieu l’adreça web de la imatge (amb el botó dret del ratolí)  i, un cop desloguinats de Facebook, poseu l’adreça web al navegador. Oh, sorpresa, la foto és pública. És a dir, si algú -ja sigui per desconeixement o per mala fe- publica la nostra imatge inicialment privada en un web, tothom la podrà veure. Feu la prova ara amb una fotografia que hagueu penjat a Flickr o a Picasa i que hagueu marcat com a privada. Un cop desloguinats, no és visible!! Això sense parlar dels freqüents canvis en la política de privacitat, que sovint no són prou explicats als seus usuaris.

Així que, avís per a navegants, des de fa cert temps he pres la decisió de no acceptar a Facebook gent a la que no conec en persona i de mantenir un perfil pràcticament inactiu.

Twitter, en canvi, no enganya ningú, segueix l’essència d’Internet. Allà has de ser conscient que el que escrius és públic. No s’escuda en una falsa sensació de privacitat, com Facebook. I, sí, com diu la frase amb la que començava, és cert que facilita conèixer gent nova gràcies a les llistes, els hashtags, les replies o els retuits de missatges de temàtiques afins. Però també és cert que, si has decidit voluntàriament no tenir activitat a Facebook, acabes fent servir Twitter per compartir temps amb gent a la que coneixes personalment (i en això de les afinitats tant és si t’has vist un milió de cops o un) i gestionant-ho a través d’una llista :-).