El futur de les xarxes socials

Fa uns dies Twitter ens ha sorprès amb nous canvis: nou disseny del perfil, més visual, possibilitat de crear widgets des de la configuració, perquè puguis incrustar els teus tweets o una cerca en altres webs, els tinguis sempre a mà i els puguis modificar posteriorment.
Però alhora Twitter es va tornant més tancat: els widgets només els poden crear els usuaris de Twitter (quan fins ara era obert a tothom), ha eliminat la sortida RSS dels perfils i dels favorits, les llistes (casualitat o no) no funcionen, i moltes aplicacions que s’havien creat a partir de les seves API deixen de funcionar, com IFTTT.

“És una empresa privada. Pot fer el que vulgui”, argumenten alguns usuaris. Sí, però no. No deixa de resultar curiós que Twitter i Facebook, els que es podrien considerar estendards de les xarxes socials, de les plataformes on els usuaris són els protagonistes, el paradigma màxim del contingut generat per l’usuari (UGC) no escoltin els seus usuaris. No deuen tenir gaire en ment l’exemple de MySpace, la popular plataforma social que va deixar de ser la número 1 quan els usuaris van decidir canviar a una nova xarxa llavors incipient, Facebook.

En aquest sentit, m’ha resultat molt interessant l’aportació de Thomas Baekdal: “What comes after Facebook? The future of social media“. Té sentit que per comunicar-te amb els teus amics et vegis obligat a crear diferents comptes, un per cada xarxa social? Per què des de Twitter només pots parlar amb els amics de Twitter i no amb els de Facebbok, Google+, Instagram o Path? Us imagineu que per publicar un comentari en un blog us haguéssiu de donar d’alta a Blogger, WordPress, Typepad, etc.? O que no poguéssiu contestar un email enviat des de Gmail des d’un compte de Yahoo! o de Hotmail?

Actualment cada plataforma social fa servir els seus propis protocols de servidor, les seves especificacions API i diferents models d’autenticació. Sembla de sentit comú que l’evolució de les xarxes socials seria convertir-se en un protocol. Podries seguir els amics de Facebook des de Google+, o des de Twitter.

Les marques no haurien de republicar els seus continguts a les diferents xarxes, sinó que seria tan fàcil seguir una marca al seu web com a Facebook. Podries llegir el diari complet des de Google+, però no estaries seguint el diari a Google+, sinó el web del diari dins de Google+. Els comentaris i +1 que hi fessis no es quedarien a Google+, sinó que s’associarien al web.

Sembla que la “revolució social” només ha arribat al 2% del seu potencial. Però si convertim el social en un protocol, el seu creixement pot ser imparable.