Com fan servir les xarxes socials les universitats dels Estats Units?

Des del curs 2007 – 2008, el Center for Marketing Research de la Universitat de Massachusetts Dartmouth analitza com fan servir les xarxes socials les institucions d’educació superior dels Estats Units. L’últim estudi s’ha publicat recentment, recollint dades del curs 2010 – 2011 basades en 456 entrevistes als responsables de xarxes socials d’aquestes institucions. Si bé el sistema educatiu dels Estats Units és força diferent del nostre i la política de captació de nous estudiants és molt més agressiva allà del que és aquí, el panorama és força interessant:

  • El 100% dels colleges i universitats que han participat en l’estudi tenen presència com a mínim a una xarxa social.
  • El 98% tenen  una pàgina a Facebook
  • El 86% tenen presència a YouTube
  • El 84% tenen com a mínim un perfil a Twitter
  • El 66% tenen un blog
  • El 41% fan podcasting
  • El 20% fan servir Foursquare

Preguntats per la importància de les xarxes socials per a la captació de nous estudiants, s’incrementa el percentatge d’enquestats que les consideren molt importants, passant d’un 50% el 2010 a un 68% el 2011.

Importància de les xarxes socials per a la captació de nous estudiants


L’estudi destaca el fet que segons altres informes, el creixement en l’ús corporatiu dels blogs sembla haver-se frenat o estancat. No és així en les institucions d’educació superior analitzades, on s’ha passat d’un 51% d’ús durant el 2010 a un 66% al 2011.

Ús dels blogs per sector

Les plataformes per gestionar els blogs més utilitzades són WordPress (38%), Blogger (10%) i aplicacions desenvolupades internament (8%).

Als futurs estudiants d’una universitat dels Estats Units els pot interessar saber que les institucions educatives poden investigar la seva identitat digital a través dels cercadors (un 13%) o de les xarxes socials (un 19%). No ho fan de forma sistemàtica, però sí ocasionalment.

Les universitats investiguen la identitat digital dels seus futurs estudiants?

Però curiosament les universitats semblen menys interessades a saber què es diu d’elles a través de blogs, xarxes, converses,… Si el 2009 un 73% monitoritzaven la seva marca, en aquest últim estudi només ho fa un 68%.

Enllaços relacionats:

Social Media adoption soars as higher-ed experiments and reevaluates its use of new communication tools (2011).
Social Media Adoption Soars as Higher-Ed Experiments and Reevaluates Its Use of New Communications Tools, According to New Research Study (26/07/2011). Nota de premsa

Facebook vs. Twitter

Avui un d’aquells posts que feia temps que em donava voltes pel cap i que finalment ha vist la necessitat de veure la llum arran d’un parell de fets. El primer és una frase que he llegit en un blog i he publicat al meu Twitter. L’he hagut d’escurçar, tot procurant de mantenir-ne el sentit. És aquesta:

“Facebook és on vas a passar el temps amb gent a la que ja coneixes; Twitter és on vas per conèixer gent nova que té coses en comú amb tu.”

De les moltes definicions que he trobat, trobo que és prou encertada, tot i que no la comparteixo al 100%. L’altre fet és una altra conversa que he vist al Twitter en què algú preguntava si els missatges directes s’havien de contestar o no. L’opinió majoritària era que, donat que els missatges directes només es poden enviar si una persona et segueix, havies de contestar-los, encara que fos per bona educació. En certa forma s’estava assimilant el concepte de “follower” amb el d’amistat (?). No necessàriament estar interessat en el que pugui publicar algú et converteix en el seu amic ni t’obliga a haver de contestar-li si un missatge directe seu envaeix la teva privacitat més del necessari. En el meu cas, la majoria de missatges directes que rebo són enviaments automàtics que algú et fa arribar quan comences a seguir-lo i que detesto.

Tornant a les diferències entre Facebook i Twitter, em resulta curiós la diferent percepció en termes de privacitat, proximitat,… que tenim d’una i altra xarxa. A Facebook, pensem que pel fet de què calgui estar registrat a la seva plataforma per tenir-hi accés, estem en un entorn privat. Però resulta que ja som més de 400 milions d’usuaris actius i d’aquests la meitat hi entra diàriament. No hi és tothom a Facebook, però gairebé. Tenim la idea que, com que hem dit que només els nostres amics puguin veure les nostres fotos d’aquella borratxera, no aniran a parar a cap lloc inconvenient. Però feu la prova: marqueu una imatge com a privada, copieu l’adreça web de la imatge (amb el botó dret del ratolí)  i, un cop desloguinats de Facebook, poseu l’adreça web al navegador. Oh, sorpresa, la foto és pública. És a dir, si algú -ja sigui per desconeixement o per mala fe- publica la nostra imatge inicialment privada en un web, tothom la podrà veure. Feu la prova ara amb una fotografia que hagueu penjat a Flickr o a Picasa i que hagueu marcat com a privada. Un cop desloguinats, no és visible!! Això sense parlar dels freqüents canvis en la política de privacitat, que sovint no són prou explicats als seus usuaris.

Així que, avís per a navegants, des de fa cert temps he pres la decisió de no acceptar a Facebook gent a la que no conec en persona i de mantenir un perfil pràcticament inactiu.

Twitter, en canvi, no enganya ningú, segueix l’essència d’Internet. Allà has de ser conscient que el que escrius és públic. No s’escuda en una falsa sensació de privacitat, com Facebook. I, sí, com diu la frase amb la que començava, és cert que facilita conèixer gent nova gràcies a les llistes, els hashtags, les replies o els retuits de missatges de temàtiques afins. Però també és cert que, si has decidit voluntàriament no tenir activitat a Facebook, acabes fent servir Twitter per compartir temps amb gent a la que coneixes personalment (i en això de les afinitats tant és si t’has vist un milió de cops o un) i gestionant-ho a través d’una llista :-).