El futur de les xarxes socials

Fa uns dies Twitter ens ha sorprès amb nous canvis: nou disseny del perfil, més visual, possibilitat de crear widgets des de la configuració, perquè puguis incrustar els teus tweets o una cerca en altres webs, els tinguis sempre a mà i els puguis modificar posteriorment.
Però alhora Twitter es va tornant més tancat: els widgets només els poden crear els usuaris de Twitter (quan fins ara era obert a tothom), ha eliminat la sortida RSS dels perfils i dels favorits, les llistes (casualitat o no) no funcionen, i moltes aplicacions que s’havien creat a partir de les seves API deixen de funcionar, com IFTTT.

“És una empresa privada. Pot fer el que vulgui”, argumenten alguns usuaris. Sí, però no. No deixa de resultar curiós que Twitter i Facebook, els que es podrien considerar estendards de les xarxes socials, de les plataformes on els usuaris són els protagonistes, el paradigma màxim del contingut generat per l’usuari (UGC) no escoltin els seus usuaris. No deuen tenir gaire en ment l’exemple de MySpace, la popular plataforma social que va deixar de ser la número 1 quan els usuaris van decidir canviar a una nova xarxa llavors incipient, Facebook.

En aquest sentit, m’ha resultat molt interessant l’aportació de Thomas Baekdal: “What comes after Facebook? The future of social media“. Té sentit que per comunicar-te amb els teus amics et vegis obligat a crear diferents comptes, un per cada xarxa social? Per què des de Twitter només pots parlar amb els amics de Twitter i no amb els de Facebbok, Google+, Instagram o Path? Us imagineu que per publicar un comentari en un blog us haguéssiu de donar d’alta a Blogger, WordPress, Typepad, etc.? O que no poguéssiu contestar un email enviat des de Gmail des d’un compte de Yahoo! o de Hotmail?

Actualment cada plataforma social fa servir els seus propis protocols de servidor, les seves especificacions API i diferents models d’autenticació. Sembla de sentit comú que l’evolució de les xarxes socials seria convertir-se en un protocol. Podries seguir els amics de Facebook des de Google+, o des de Twitter.

Les marques no haurien de republicar els seus continguts a les diferents xarxes, sinó que seria tan fàcil seguir una marca al seu web com a Facebook. Podries llegir el diari complet des de Google+, però no estaries seguint el diari a Google+, sinó el web del diari dins de Google+. Els comentaris i +1 que hi fessis no es quedarien a Google+, sinó que s’associarien al web.

Sembla que la “revolució social” només ha arribat al 2% del seu potencial. Però si convertim el social en un protocol, el seu creixement pot ser imparable.

Esdeveniments 2.0: com treure el màxim profit de Twitter

Si heu organitzat una conferència, jornada, seminari i voleu que tingui la màxima repercussió a Twitter, les conclusions de l’estudi How to get the most out of Twitter to make your event a success us interessaran. Està realitzat per la gent d’Amiando a partir de l’anàlisi de deu esdeveniments que van generar una mitjana de 3.1442 tweets cadascun d’ells (una bona xifra). Les principals conclusions són:

  1. El nombre de tweets o d’usuaris actius a Twitter per esdeveniment no tenen cap relació amb el nombre d’assistents. Hi ha esdeveniments en què hi participen menys usuaris a Twitter que el nombre de persones que hi assisteixen físicament. En canvi a d’altres conferències hi ha fins a vuit vegades més gent que tuiteja que la que assisteix físicament. Això va succeir en una conferència que es va retransmetre en directe per streaming, de forma que es podia seguir des de casa.
    Percentatge d’usuaris actius a Twitter vs. assistents
  2. Cicle de vida dels esdeveniments: el 60% dels tweets s’envien durant l’esdeveniment. O, l’altra cara de la moneda: el 40% dels tweets s’envien abans o després de l’esdeveniment. Si bé no es pot generalitzar, es pot dir que es comença a generar impacte a Twitter una setmana abans i s’acaba uns quatre o cinc dies després. L’estudi també evidencia com en casos puntuals l’impacte després de l’esdeveniment es pot allargar publicant-ne contingut relacionat, com la gravació d’alguna conferència, una presentació, etc.
    En aquest aspecte també és significatiu que només un 0,35% dels tweets que es generen són negatius. El 91,20% són neutres i un 8,45% clarament positius. Així doncs, la gent comenta sobre els esdeveniments, però difícilment els critica o exalta excessivament.

    Distribució dels tweets abans, durant i després de l'esdeveniment

  3. Usuaris intensius: el 35% dels usuaris publiquen el 80% dels tweets. O, el que és el mateix, la majoria d’usuaris que participen a Twitter publiquen, com a molt, un o dos tweets, però hi ha alguns usuaris intensius que n’arriben a publicar fins a més de 200!!
    En aquest cas el consell és doble: “cuidar” els usuaris intensius i animar els tuiters esporàdics perquè publiquin més missatges.

Usuaris actius a Twitter vs. tweets per esdeveniment

La personalitat de les empreses a les xarxes socials

Fa uns mesos, en una trobada informal organitzada entre un petit grup d’usuaris de Twitter (la #twittcena), la conversa es va centrar en parlar dels comptes personals de Twitter, els comptes d’empresa i si uns i altres havien de ser els mateixos. Si bé em resultaria impossible reproduir què es va dir llavors, sí que recupero algunes idees, amb altres reflexions meves al voltant d’aquest tema.

En els últims temps estem vivint una eclosió dels continguts generats pels usuaris, el web 2.0, les xarxes socials. I les empreses no han volgut mantenir-s’hi al marge. Si bé no es pot generalitzar, sí que trobo que hi ha una concepció inicial errònia en l’ús que moltes empreses en fan. En la meva opinió, les xarxes socials han de projectar la mateixa imatge que un missatge a premsa, la pàgina web corporativa o el servei d’atenció telefònica de l’empresa. No pot ser que a Twitter una empresa sigui molt molona i guai i, quan la truqui, em faci anar d’una porta (telefònica) a una altra per solucionar-me qualsevol gestió.

Cal, doncs, concebre les xarxes socials dins d’una estratègia global i ser coherents amb la personalitat de l’empresa. Sí, d’acord en què a les xarxes socials haguem de fer servir un to col·loquial, haguem d’empatitzar amb els nostres usuaris, però això no vol dir ser incoherents amb la nostra imatge global. No té gaire sentit que miris els comptes corporatius de diverses empreses amb una història, una trajectòria i una personalitat ben diferenciades però en canvi semblin escrits pel mateix usuari de Twitter, i un que no té res a veure amb la personalitat de cap d’elles. No tinguem por a ser coherents amb la personalitat de la nostra empresa, també a les xarxes socials.

Facebook vs. Twitter

Avui un d’aquells posts que feia temps que em donava voltes pel cap i que finalment ha vist la necessitat de veure la llum arran d’un parell de fets. El primer és una frase que he llegit en un blog i he publicat al meu Twitter. L’he hagut d’escurçar, tot procurant de mantenir-ne el sentit. És aquesta:

“Facebook és on vas a passar el temps amb gent a la que ja coneixes; Twitter és on vas per conèixer gent nova que té coses en comú amb tu.”

De les moltes definicions que he trobat, trobo que és prou encertada, tot i que no la comparteixo al 100%. L’altre fet és una altra conversa que he vist al Twitter en què algú preguntava si els missatges directes s’havien de contestar o no. L’opinió majoritària era que, donat que els missatges directes només es poden enviar si una persona et segueix, havies de contestar-los, encara que fos per bona educació. En certa forma s’estava assimilant el concepte de “follower” amb el d’amistat (?). No necessàriament estar interessat en el que pugui publicar algú et converteix en el seu amic ni t’obliga a haver de contestar-li si un missatge directe seu envaeix la teva privacitat més del necessari. En el meu cas, la majoria de missatges directes que rebo són enviaments automàtics que algú et fa arribar quan comences a seguir-lo i que detesto.

Tornant a les diferències entre Facebook i Twitter, em resulta curiós la diferent percepció en termes de privacitat, proximitat,… que tenim d’una i altra xarxa. A Facebook, pensem que pel fet de què calgui estar registrat a la seva plataforma per tenir-hi accés, estem en un entorn privat. Però resulta que ja som més de 400 milions d’usuaris actius i d’aquests la meitat hi entra diàriament. No hi és tothom a Facebook, però gairebé. Tenim la idea que, com que hem dit que només els nostres amics puguin veure les nostres fotos d’aquella borratxera, no aniran a parar a cap lloc inconvenient. Però feu la prova: marqueu una imatge com a privada, copieu l’adreça web de la imatge (amb el botó dret del ratolí)  i, un cop desloguinats de Facebook, poseu l’adreça web al navegador. Oh, sorpresa, la foto és pública. És a dir, si algú -ja sigui per desconeixement o per mala fe- publica la nostra imatge inicialment privada en un web, tothom la podrà veure. Feu la prova ara amb una fotografia que hagueu penjat a Flickr o a Picasa i que hagueu marcat com a privada. Un cop desloguinats, no és visible!! Això sense parlar dels freqüents canvis en la política de privacitat, que sovint no són prou explicats als seus usuaris.

Així que, avís per a navegants, des de fa cert temps he pres la decisió de no acceptar a Facebook gent a la que no conec en persona i de mantenir un perfil pràcticament inactiu.

Twitter, en canvi, no enganya ningú, segueix l’essència d’Internet. Allà has de ser conscient que el que escrius és públic. No s’escuda en una falsa sensació de privacitat, com Facebook. I, sí, com diu la frase amb la que començava, és cert que facilita conèixer gent nova gràcies a les llistes, els hashtags, les replies o els retuits de missatges de temàtiques afins. Però també és cert que, si has decidit voluntàriament no tenir activitat a Facebook, acabes fent servir Twitter per compartir temps amb gent a la que coneixes personalment (i en això de les afinitats tant és si t’has vist un milió de cops o un) i gestionant-ho a través d’una llista :-).

Ara també tinc Twitter

Malgrat les meves reticències inicials, finalment he obert el meu compte a Twitter. D’aquesta manera hi podré anar publicant enllaços recomanats, articles que em semblin interessants o petits apunts per a la reflexió que interrompin en el meu dia a dia. I guardaré el blog per a textos que requereixen una major elaboració i que, a la força, no podré publicar ni diària ni setmanalment.

Ens llegim.

Quatre grans errors de les empreses que fan servir Twitter

Una de les darreres killer applications, com diuen alguns, és el servei de nanoblogging Twitter. D’un temps ençà, s’ha fet tan popular que fins i tot ha sortit en un episodi de la sèrie CSI. I, sempre que una eina arriba a tanta gent, les empreses procuren llançar-s’hi, algunes amb més fortuna que d’altres.

El més habitual és que les companyies simplement republiquin alguns dels continguts que ja han elaborat per a algun altre canal, via RSS. Això no és gens recomanable, com es comenta en aquest decàleg de l’ús de Twitter a les empreses.

Però, més greu encara, aquests són els quatre grans errors que he detectat entre la majoria d’empreses que utilitzen Twitter:

No seguir ningú o tenir com a “followers” els Twitters de la mateixa empresa: Twitter és una eina per a la conversa, no per a la distribució unidireccional dels continguts. Si no segueixes ningú estàs deixant ben clar que ni et creus aquesta funció social ni ho intentes.

Tenir massa followers: En l’extrem oposat, hi ha qui pensa que com més gent segueixi, més probabilitats tindrà de què trobin el seu Twitter i que es facin seguidors seus. Però un Twitter on tu segueixes més gent de la que et segueix és que no genera informació de gaire rellevància. Com a estratègia inicial pot estar bé, però després cal fer una depuració i seguir només als usuaris que consideris rellevants.
Hi ha qui recomana que segueixis a tothom que et segueix. En la meva opinió no és aquesta una bona opció. El nostre temps és limitat així que, com passaria al món real, no podem seguir totes les fonts d’informació. És important fer una tria per evitar l’error número tres.

No entrar mai a Twitter a veure què diuen els teus seguidors o la gent a la que segueixes: Si parlem de converses, hem de parar l’orella per escoltart. És molt freqüent que els nostres seguidors contestin algun dels nostres missatges o ens plantegin preguntes. Ells sí que estan convençuts que Twitter és una conversa. Com a conseqüència, no hem de caure en:

No contestar mai els teus seguidors

Heu trobat altres errors en l’ús corporatiu de Twitter? Us convido a compartir-los.

I, per acabar, recomano aquest glosari bàsic de termes relacionats amb Twitter.