Escolto sovint crítiques a eines com Instagram. Se’ls retreu que l’ús (i abús) dels filtres converteix fotografies mediocres en quelcom acceptable. Com si la manipulació no fos consubstancial a la fotografia. No hauríem d’oblidar grans imatges que han passat a la història del fotoperiodisme (una de les disciplines de la fotografia a priori menys manipulables) i que anys més tard hem sabut que eren posats dels personatges. Això no els treu la força ni la intenció.
El fet que una fotografia ens commogui depèn més de la mirada de qui fotografia que dels filtres que utilitzi. Conèixer la tècnica fotogràfica és un punt de partida per fer bones imatges, però no una garantia.
Una de les coses que he comprovat és que per fer una imatge maca, aquell paisatge, personatge o situació t’ha d’haver agradat. Si no trobes res destacable i fas la foto perquè toca, no transmetrà res, tant és si estàs fotografiant una posta de sol a les Rocalloses com a qualsevol altre paisatge impressionant. Ho vaig veure molt clar en unes vacances recents. Una de les parades va ser Frankfurt, una ciutat que a cap de les persones del grup va agradar especialment. A cap? Bé, a una amiga sí que li va agradar. El seu pare havia estat treballant feia anys a aquella ciutat i no hi havia tornat mai. Aquella ciutat tenia un component emocional especial per a ella i les fotografies que en va fer així ho van reflectir. Res comparable amb les imatges que vam treure la resta del grup. De fet més d’un cop he pensat que si l’oficina de turisme necessita promocionar la ciutat, contactin amb la meva amiga ;-).
Aquest component emocional, aquesta visió especial, aquesta passió per una situació o paisatge és la que acaba donant lloc a bones imatges, més que l’ús de filtres o no.
Notes al marge 